Kuma

Quan Betty Davis va presentar al seu estimat Miles els hippies funk de Sly Stone, quan Herbie Hancock va descobrir el Fender Rhodes i el sintetitzador Moog, quan el segell CTI/Kudu va desenvolupar el jazz suau de Grover Washington o Bob James, quan Gilles Peterson i l’àcid -el jazz reviu els vincles que uneixen les diverses facetes de la música afroamericana, cada cop que l’opinió es divideix entre l’ortodòxia i l’hedonisme. Com conciliar la música erudita i el plaer simple? Des que el jazz va donar el seu gir bop i lliure, cada generació ha resolt aquesta eterna equació a la seva manera.
Formats en el rigor teòric de la clàssica i el jazz, experts en el seu instrument, i nodrits de la cultura hip-hop, el club techno i les escenes house, Matthieu Llodra i Arthur Donnot –compositors de KUMA– juguen amb els codis perquè dominen.

El pianista Matthieu Llodra personifica aquest polimorfisme. Amfitrió de la residència Caveau des Vignerons al Festival de Jazz de Cully des del 2012, impulsor incansable de les Blakat Jam Sessions del Chat Noir de Carouge, que revisiten el repertori d’artistes funk-soul, que es troba darrere del raper Stress als escenaris de on a a escala nacional o en clubs al costat de DJs per a escenes abrasadores de piano-house. Energia desbordant, humor llegendari i domini consumat del seu art. Demaneu-li que us parli d’Herbie Hancock i deixeu-lo desplegar la seva passió com un Rick Beato nodrit de música negra.

Arthur Donnot, nodrit de Ravel i Debussy, va créixer amb un saxo a les mans i rap a les orelles. Fins que la seva curiositat musical el va convidar a, com diu ell, “omplir els forats”, des dels anys vint fins a l’actualitat, visitant tot el que ha produït la música negra: des del Boogie Funk dels 80 fins al New Jack passant per Quincy Jones. , etc. Aquesta erudició, el seu joc brillant sense ser ostentós, així com un cert sentit de la celebració van obrir el camí a la seva trobada amb Llodra i l’escena circumdant.

Tots dos comparteixen l’escriptura de Honey & Groat i la seva direcció artística, amb un objectiu clar: enfrontar-se a una nova situació, l’estudi, i buscar amb rigor una forma d’expressió que no sigui simplement en directe davant dels micròfons. Aquesta forma de composició que permet el retoc, la postproducció, l’explosió de la fórmula del quartet amb l’embriaguesa d’aquesta llibertat particular els va permetre desafiar la seva zona de malestar. I encara que el duet composés fins i tot les línies de baix i els ritmes, l’esperit del quartet es manté en la trobada entre l’escriptura i la suma de les personalitats.

El cor palpitant de KUMA, líder dels escenaris suïssos, és l’omnipresent bateria Maxence Sibille. El seu do d’ubiqüitat, que el porta al jazz darrere de Gauthier Toux, Erik Truffaz, Moncef Genoud o tants altres, li permet posar-se el vestit de la
cançó pop-rock, reggae, afro-beat o funk amb un groove natural desarmant. Sempre al servei de la música, l’elegància de la seva tècnica s’ha nodrit d’un llarg curs d’estudis, que va començar amb la percussió clàssica. La llista molt copiosa de les seves col·laboracions parla per si sola: és l’home que recomanem.

Fabien Iannone, baixista que forma part del trio d’Arthur Hnatek, és descrit per tots els que han col·laborat amb ell com algú que té el groove. Una mica com algú que té el secret, un saber fer que supera el virtuosisme, sobretot en un context musical tenyit de cultura afroamericana. Així doncs, Iannone, un home de poques notes del projecte KUMA, els situa al lloc que et fa ballar el cap.

Quan escolteu Honey & Groat, la suavitat i l’elegància són immediatament evidents. Els temes van i vénen, no com les trobades, aquests llançaments col·lectius que el jazz clàssic imposa als egos dels solistes, sinó com el ganxo dels temes electro-instrumentals. Una àncora per a l’oient, una tornada, entre ostinato i ritornello, un motiu declinat segons calia.
Entre els temes, en els espais oberts per la construcció harmònica dels teclats, floreix el saxo, de vegades airejat, de vegades suau, mai excessiu. Hi ha un gra particular en el so d’Arthur Donnot, en la dosificació entre la vibració de la canya i el pas de la respiració en aquest instrument amb un timbre tan proper a la veu humana, quelcom que sedueix no per la interpretació, sinó per sensualitat.